"Tota la vida he tingut la necessitat de pensar en la pintura, de veure quadres, de pintar per ajudar-me a viure, per alliberar-me de totes les impressions, de totes les sensacions, de totes les inquietuds per a les quals no he trobat mai cap altra sortida que la pintura."Potser era per la cigarreta de mala qualitat que estava fumant, o potser pel fum de sofre que sortia de la xemeneia d’una fàbrica que estava al costat de l’edifici al qual em dirigia; però en tot cas vaig arribar a l’edifici on vivia el recepcionista estossegant.
La porta de l’edifici estava estesa al terra.
Vaig pujar al tercer pis on vivia el recepcionista, vaig trucar a la porta i em va obrir una noia de la meva edat més o menys; tenia els cabells llargs i llisos de color negre, la pell blanca, ulls foscos i bastant grossos, prima, cames llargues i bastant alta.
- Què voldria?
- Bon dia, busco el senyor... – vaig agafar el paperot amb l’adreça per mirar el nom - ...el senyor Hummelpluff, per fer-li una sèrie de preguntes.
- Passi.
Va obrir la porta de bat a bat i em va fer passar, va tancar i em va portar al menjador. Em vaig asseure a una cadira i ella va seure al davant.
- El meu marit és mort, el van matar ahir a la matinada quan venia cap aquí.
- Ho... ho sento molt. – Vaig dir.- Sap qui l’ha mort?
- Sí, un home de negre.
- En Shylock! – Vaig dir fluix però exaltat.
- Em disculpa un moment?
- Sí, i tant.
Es va aixecar de la cadira i se’n va anar passadís enllà.
Era un pis rònec, però estava ben dissimulat, era de parets blanques amb algun quadre i alguna foto. Era bastant petit.
Va tornar al menjador, estava molt pàl·lida, em va mirar amb uns ulls penetrants, i em va dir:
- Vol registrar el cos del meu marit?
Em vaig aixecar a poc a poc, i la vaig seguir.
