Al Qahirah

Una potent llum blanca il·luminava la ciutat. La gent caminava ràpid, despistada, sense parlar, mirant al terra. Una gran quantitat d'olors i sorolls inundaven la ciutat.
Cotxes i autocars impedien el pas a les persones pel mig del carrer.
Coloms bruts volaven per sobre de les persones. El terra, ple de brutícia diversa, mocadors i restes de menjar, entre altres, empastifaven les estretes voreres.
Gent pobre demanava diners al costat de les portes dels grans mercats, sense que ningú els hi fes el més mínim cas. Excrements de gossos inundaven els carrers creant una pudor nauseabunda.
Una fastigosa pudor de gasoil cremat recorria la ciutat i quedava enganxada com un moc d'incertesa a la camisa.

Res ni ningú podia escollir el seu futur en aquell lloc. Una esgarrifança em tornava a recórrer el cos, aquella sensació inhumana era insuportable. “No puc més” em deia. Vaig entrar al Gran Hotel d’Al Qahirah per occidentals. Duia el cinturó tant cenyit com podia. Un dels guàrdies se’m va apropar. De sobte em va venir al cap la imatge de la meva mare feia dos anys, quan li havia dit que anava a estudiar a Al Qahirah. Mai l’havia vist somriure d’aquella manera, mai...

- Lā 'ilāha 'illā llāhu Muhammadur rasūlu llāhi !!! (No hi ha cap Déu tret de Déu, i Muhàmmad n'és el profeta)!!!

Un fort soroll trencà el silenci produït pel soroll sord de la ciutat. Per uns instants la ciutat restà en un silenci sepulcral.

...I Al·lāh rebé amb els braços oberts a Hagar...