I la llum li il·luminà la cara, aquella cara...

I sí, les coses que no ens maten,
ens fan més forts.

En l'escència del temps
corren les hores,
com les gotes de sang
bombejades
per ones d'una llum.
La llum que ens manté vius.

Buit

Vaig triar ser perfecte,

però és un mal camí.

Vaig pensar que seria fàcil,

però prefereixo no creure en somnis.

El món és massa buit,

tothom s’ha tornat boig,

les coses perden el sentit,

la pau és una simple utopia.

Res ja no pot salvar la meva ànima,

vaig creure en ella,

però quan es neix sol,

es mor sol.

Tot té un perquè,

encara que no el vulguem conèixer.

Tot és i serà

un simple somni.

La gent ja no respon,

no es mou,

no es protegeix,

no caça.

Ja no fa falta,

ens hem negat

a nosaltres mateixos,

ocultem les veritats

sota una capa de mentides...

Res a fer...

La decadencia de la literatura

No sé si fue el dolor o la tristeza,

pero caí al suelo y empecé a llorar,
mientras veía los versos caer al mar y ahogarse;
yo lloraba por unos versos
que no servían para un poema.

Se ahogaban, caían al agua,
sentía los gritos dentro de mí.
Me lancé al agua,
caí sintiendo unos gritos de horror sin fin...

El árbol de siglos de vida
se ahogó en un mar.
Esta vez murió,
con unos versos que no servían para un poema.

Concurs de blogs Vila de Martorell

Aprofitant que aquest any s'ha convocat per primer cop , dins els premis Vila de Martorell, un premi per blogs, m'hi vaig presentar amb La Fosca Mirada. Doncs bé, ahir tot mirant la web de l'Ajuntament de Martorell, vaig tenir la sorpresa de saber que m'han concedit una menció especial del jurat. Des d'aquí també vull felicitar al guanyador d'aquest premi, Jordi Cervera, el blog del qual podeu visitar aquí.

La Muerte nos sigue, 1 Los padres de Ferroni

Por fin, habíamos llegado a casa de Massimo y por fin comíamos. Todo empezó en Florencia el año 1859 cuando los florentinos expulsaron al gran Duque Leopoldo II y con él a toda la nobleza, y por tanto a nosotros también. Sitiaron nuestro palacio, con la amenaza de que si no salíamos lo quemarían con nosotros dentro. Salimos a la calle por la puerta trasera que daba a un patio de la casa vecina. Mis padres cogieron el carruaje y marcharon hacia Milán, donde les esperaban mis tíos. En cambio yo decidí ir hacia Venecia, a casa de unos amigos. Me despedí de ellos, cogí un caballo y me fui por el Ponte de la Santissima Trinita. Paré en medio del puente y pude ver como los revolucionarios entraban en nuestro palacio y lo saqueaban. Cuando llegué al otro extremo del puente, vi a una muchedumbre alocada quemando el palacio Ferroni, donde vivía uno de mis amigos. Vi a Francesco Ferroni batirse con la espada para que no le mataran. Desenvainé y me abrí paso con el caballo y la espada hasta él.

- ¡Francesco, sube!

- ¡Marco! ¡Mis padres, rápido, les van a matar!

- Es demasiado tarde, ¡sube!

Ferroni subió al caballo y nos fuimos.

- ¿Estás bien Franccesco?

- Sólo tengo un corte en el brazo izquierdo, pero… Mis padres… Mi hermana…

Empezó a llorar hasta que llegamos a la Piazza del Duomo, donde algunos nobles habían construido barricadas. Nos pararon, nos preguntaron los nombres y nos dejaron pasar.

Trens...

Trens que paren a l’estació,

trens directes al destí que no paren,

trens de tres en tres,

trens a mitja nit,

trens solitaris de 10 dies,

trens als que puges,

trens dels que baixes,

revisors del quals no te n’oblides,

revisors que no recordes,

trens que no vols agafar,

trens que s’escapen,

trens que no vols perdre mai,

trens als quals puges i baixes constantment,

trens sense destí,

trens amb destí...

No tots els trens segueixen la seva trajectòria...

Un lloc terrorífic: El Caos

Una potent llum blanca il·luminava la ciutat. La gent caminava ràpid, despistada, sense pensar en el mal que podien causar en les altres persones, sense parlar, mirant al terra. Una gran quantitat d'olors i sorolls inundaven la ciutat.
Cotxes i autocars impedien el pas a les persones pel mig del carrer.
Coloms bruts cagaven a sobre de les persones, des de les finestres dels grans edificis. Les papereres, plenes de gots de plàstic, de mocadors i de restes de menjar, residien al vell mig de les calçades sense que ningú se'n cuidés de buidar-les.
Gent pobre dormia o demanava diners a les cantonades de les grans avingudes, sense que ningú els hi fes el més mínim cas. excrements de gossos eren trepitjats milers de cops per minut, per la gent que caminava i corria pels carrers.
Grans rates sortien de les clavegueres, per ser enverinades, després moren i són menjades per gavines i gossos, que passarien malalties a les persones i a altres animals.
Una fastigosa pudor de gasoil cremat recorria la ciutat i quedava enganxat com un moc d'incertesa a la camisa.

Res ni ningú podia escollir el seu futur en aquell lloc, era la mateixa sensació que tenia una d'aquelles rates quan prenia el seu verí i moria lentament, acompanyat d'espasmes i febres. Aquella sensació era inhumana i despreciable.