20 de gen. 2010

A Man's World



Hola estimats i pocs seguidors, després de molt i molt de temps torno a escriure aquí.
Aquest text en castellà no l'he volgut traduir perquè és tal i com em va sortir, amb els seus retocs és clar.
___________________________________________________________________________



"This is a man's world
This is a man's world
But it would be nothing
Nothing without a woman to care"




- Vuelve a llamarlo, puede que no lo haya oído.
- Déjate de historias Ahmed, el alemán no quiere saber nada de nosotros, nos ha engañado.
- ¡Será hijo de perra! I el muy cabr...
- Eh, cállate de una puta vez. No sólo te ha jodido a ti.
- De acuerdo.- Ahmed nervioso miró la hora.- Me das uno, Mogambo?
Mogambo se toca los bolsillos y de uno de ellos saca un paquete de tabaco.
- Toma coge uno.
- Gracias.
Cada uno volvió a su habitación. A esa hora de la mañana hacía mucho calor en Johannesburgo. Mogambo se sentó en una silla, suspiró y volvió a llamar por teléfono:
- Por fin coges el teléfono Maputo.
- ¿Qué quieres?
- Maldito viejo cabrón, ¿Qué voy a querer? Tu apreciado alemán ha desaparecido, no coge el teléfono.
- Sus motivos tendrá.
- Pues claro que tiene, advertir a la policía de lo de mañana por la mañana.
- Tranquilo amigo, aparecerá y sin haber dicho nada. Él es así, un día está aquí y otro desaparece.
- Pero habíamos quedado en que...
- Me da igual. Llámame cuando haya un problema de verdad.
- Maputo. ¿Maputo...? Mierda.
Mogambo cogió la pistola y salió de la habitación. Se dirigió a la cocina y una vez allí, sacó una cerveza de la nevera, la abrió y se la bebió de un solo trago. Después la rompió y con uno de los cristales se rajó el antebrazo izquierdo por la parte de arriba.
- ¡Ahmed! ¡Ahmed!
- ¿Qué quieres ahora?
- Nos vamos.
- ¿A dónde?
- A confesar nuestros pecados al Padre Ignacio.
- ¿Pero que dices, te has vuelto loco? ¿Se lo vas a decir todo a un amargado católico español?
- El no dirá nada.
- Pero...
- Vamos.
Empezaron a andar por la calle, esquivando todas las miradas con la gente, estaban avergonzados, pero ¿de qué?
Cuando llegaron a la Iglesia eran ya las tres del mediodía. Entraron y allí les esperaba Padre Ignacio. Un hombre bajito y calvo, de unos sesenta años, había llegado a la ciudad hacía casi treinta años. Era un hombre muy ambicioso y orgulloso, pero tenía una buena característica, era piadoso, sin exceso.
- Hola Padre.
- Hola hijo. Ahmed.
- Querría confesarme Padre.
- Ven.
Se fueron y dejaron a Ahmed solo en la puerta. Éste salió al umbral y se quedó observando la gente que pasaba. Al cabo de diez minutos salió Mogambo.
- Vayamos a recoger nuestras cosas, nos vamos a Porth Elizabeth.
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _


"You see man made the cars
To take us over the world
Man made the train
To carry the heavy load
Man made the electro lights
To take us out of the dark
Man made the bullet for the war
Like Noah made the ark
This is a man's man's, man's world
But it would be nothing
Nothing without a woman to care"



- A ver codicia, explícanos que es lo que pretendes con esta especie de fábula.
- Por favor, ¿pero cómo no os dais cuenta? Los humanos, están hechos para adquirir conocimientos y características, que después aplican para recibir un beneficio (casi siempre material). En conclusión, los humanos no son tal y como los tratamos aquí, no son arrogantes por naturaleza, no son crueles por instintos, no son lujuriosos para reproducirse, no son vagos por simple pereza, no son golosos por hambre, ni envidian porque el otro sea mejor. No. Ellos lo son porqué consiguen algo a cambio, reconocimiento, superioridad, placer, tranquilidad, etc. Ellos son, pura y simplemente, codiciosos. Si me hubieras dejado terminar, soberbia, en esta fábula os habría contado que Mogambo habría ido a vivir a un país europeo con un buen trabajo, que Ahmed habría conseguido el puesto de Mogambo y que Maputo se habría vuelto rico, y todo esto, gracias al trato de blancas. Han tenido que ser crueles, envidiosos, etc. Pero por encima de todo han tenido que ser codiciosos. Ésta es la verdadera naturaleza humana.
Díganme sino, señores lectores, ¿qué hacen ustedes todos los días? Luchar, luchar para algo mejor, para conseguir algo o por un fin y, aunque triste pero cierto, tienen ustedes que hacer ciertas cosas situadas en el ámbito del mal.
Y digo yo ¿porqué?, ¿porqué consideran mal una cosa tan natural y necesaria para mejorar y evolucionar? Pues déjenme que conteste a esta cuestión. Porqué sino dejarían de ser humanos, perderían esa razón, esa característica que les hace superiores a las otras especies. ¿Qué paradoja, verdad?
Ahora, les pido por favor, que reflexionen un poco sobre su mundo y me utilicen a mí, la codicia, para mejorarlo. Que aun hay esperanza, pero tienen que luchar. ¡Háganlo!
Por qué de verdad, que yo les tenga que decir esto, que vergüenza.


"He's lost in the wilderness
He's lost in the bitterness
He's lost, lost and ..."







Martí Garcia Asensi

26 de juny 2009

Records


Com cada dia, després de llevar-te, vas al bany i obres l’aixeta. L’aigua freda et recorre el cos despullat i decrèpit, que després de tants anys continues arrossegant. Tremolant poc a poc surts de la banyera, et poses el barnús i vas a l’habitació. Després de vestir-te surts al carrer en un d’aquells matins freds i clars d’hivern. Davant teu les fàbriques que de petit vas conèixer, continuen expulsant vapor. Te les mires i sospires. Un antic record melancòlic truca a la porta, tornes a ser allà despullat, sol, amb ulls d’Atena. Mires al teu voltant i atent observes el rònec banc de fusta que pacient i buit t’espera. T’hi apropes i comences a retrobar el pols al món, aquell món, el teu món. L’horitzó s’eixampla i veus la vinya, que Ceres generosa aquell any havia fet fructificar, mullada com quan eres petit i corries immers en el teu món. Corres fins que retrobes aquelles velles escales de granit i de passamà verd rovellat. A dalt aquell rellotge de paret que de petit et feia tanta por, resta ara mut. Mut, mut com tu, ara que et descobreixes pensant en tot allò del que havies defugit, te n’adones que realment ho enyores. Ara tu restes mut, buit per dins. Una última llàgrima rellisca dels teus ulls, i tot somrient, mors.

10 de maig 2009

Setas Mágicas Poe, Setas Mágicas

- ¿Cómo crees que le irá a Poe por Mu?...
______________________________________________________________________


- ¿Dónde estoy?

- Esto es laberinto armónico, caballero.

- ¿Caballero? ¿Quién sois?

- Mi nombre es Hipatia, la filósofa y maestra neoplatónica alejandrina.

- Entonces he ido al pasado.

- No, en éste laberinto se cruzan las edades y las vidas de las personas que no pertenecen a una misma época. En éste sitio puedes realizar tus sueños ya que todo son sueños y todo es real.

- No consigo ya discernir cuál es la realidad y cuál el sueño.

- Son dos vidas paralelas. ¿Por qué limitarse a aceptar una sola?

- ¿He llegado a Mu verdad?

- Sí…

8 de des. 2008

Al Qahirah



Una potent llum blanca il·luminava la ciutat. La gent caminava ràpid, despistada, sense parlar, mirant al terra. Una gran quantitat d'olors i sorolls inundaven la ciutat.
Cotxes i autocars impedien el pas a les persones pel mig del carrer.
Coloms bruts volaven per sobre de les persones. El terra, ple de brutícia diversa, mocadors i restes de menjar, entre altres, empastifaven les estretes voreres.
Gent pobre demanava diners al costat de les portes dels grans mercats, sense que ningú els hi fes el més mínim cas. Excrements de gossos inundaven els carrers creant una pudor nauseabunda.
Una fastigosa pudor de gasoil cremat recorria la ciutat i quedava enganxada com un moc d'incertesa a la camisa.

Res ni ningú podia escollir el seu futur en aquell lloc. Una esgarrifança em tornava a recórrer el cos, aquella sensació inhumana era insuportable. “No puc més” em deia. Vaig entrar al Gran Hotel d’Al Qahirah per occidentals. Duia el cinturó tant cenyit com podia. Un dels guàrdies se’m va apropar. De sobte em va venir al cap la imatge de la meva mare feia dos anys, quan li havia dit que anava a estudiar a Al Qahirah. Mai l’havia vist somriure d’aquella manera, mai...

- Lā 'ilāha 'illā llāhu Muhammadur rasūlu llāhi !!! (No hi ha cap Déu tret de Déu, i Muhàmmad n'és el profeta)!!!

Un fort soroll trencà el silenci produït pel soroll sord de la ciutat. Per uns instants la ciutat restà en un silenci sepulcral.

...I Al·lāh rebé amb els braços oberts a Hagar...

24 de set. 2008

Pensem-hi


I si ens paréssim a reflexionar?

I si penséssim una mica?

Què no representa que som l’espècie més desenvolupada de la Terra?

Com Mafalda va sentir a la ràdio:

- Desde el arco y la flecha a las bombas atómicas, la tecnología ha avanzado mucho.

I ella pensa:

- Y que poco han avanzado las intenciones.

Que no ens n’adonem del mal que ens estem fent, simplement per qüestions polítiques i ambicioses per aconseguir el màxim poder possible?

És que la història no ens ha ensenyat res?

Veient com tots els imperis han caigut, restablint la pau, i al cap de poc temps tornant a intentar crear grans imperis; que es basen en la força i no en la raó, destruint als altres simplement perquè no són iguals?

Què potser així creiem crear un món millor per a tots?

O simplement ho fem pel poder i tot allò que ens aporta?

Els instints humans ens porten a la nostra pròpia destrucció, i al final del camí no trobem res més que misèria.

Com Groucho Marx va dir:

“ Partiendo de la nada alcancé las más altas cimas de la miseria.”

Potser si penséssim una mica les coses millorarien, el món milloraria!






Dibuixos de El Roto




Martí Garcia Asensi

11 de set. 2008

11 de Setembre

El Cant de la Senyera


Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

Text: Joan Maragall
Música: Lluís Millet

31 d’ag. 2008

The fire hits our souls

Like a train,
We wait and wait,
The fire hits our souls
Today and ever,
We wait.
The fundamental things apply
As time goes by.
And then we die,
Like a train.


31 de jul. 2008

Capítol 1. Un dels principals desencadenants



Situem-nos a l'inici d'aquesta història: Europa s.XX.
28 de juny de 1914, l'Arxiduc Francesc Ferran, hereu de l'imperi Austro-Húngar, és assassinat per un jove estudiant Bosnià, a Sarajevo. La tensió que en aquells anys es vivia va portar l'imperi a voler apoderar-se de Sèrbia, però si ho feien es desencadenaria una guerra amb Rússia, necessitaven un aliat fort, es van decantar per l'imperi Alemany. El govern alemany va acceptar el pacte. El 23 de juliol l'Imperi envià un ultimàtum a Sèrbia i al no ser acceptades les exigències imperials, el dia 28 del mateix mes es declarà la guerra. Rússia tres dies abans confirmava que no es mantindria neutral. El dia 29 els austríacs cometen un error gravíssim i bombardegen la ciutat de Belgrad. L'endemà Moscou mobilitza el seu exèrcit, i França i Anglaterra informen a Berlín que no seran neutrals. La jornada del dia 30 és decisiva; a mitja tarda Rússia mobilitza el seu exèrcit contra l'imperi Austro-Húngar i Alemanya. És ja la guerra de blocs. El dia 1 d'agost Guillem II declara la guerra a Rússia i el dia 3 a França, l'endemà l'exèrcit alemany envaeix Bèlgica, i Anglaterra entra en el conflicte. Aquí comença la Primera Guerra Mundial. Després de diversos acords altres països s'afegeixen al conflicte.
Durant els anys 1915-1916 es creen armes innovadores (metralladores, gasos asfixiants, llançaflames i els primers tancs), tot i aquests avenços cap dels dos blocs s'imposa davant de l'altre, i cada cop hi ha més morts.
L'any 1917 tres fets marquen el destí d'aquesta cruenta guerra, els Estats Units entren dins el conflicte al bàndol aliat, Rússia es retira de la guerra després de la caiguda dels Zars i una gran crisi, per culpa del cansament de les tropes, afecta als països que porten més temps combatent. L'any 1918, la desaparició del front de l'Est permet als alemanys iniciar una gran ofensiva que produeix una esquerda de 80Km a les línies francoangleses. Veient la potència alemanya els aliats decideixen crear un comandament únic, que queda en mans del francès Foch. Aquest crea una sèrie d'ofensives a les línies alemanyes i aconsegueix esfondrar el front alemany. Al setembre els alemanys Hindenburg i Ludendorff diuen que és impossible oposar resistència durant més temps, l'11 de novembre es signa el tractat de pau al bosc de Compiegne. Dos dies abans Guillem II fuig d'Alemanya i es proclama la república a Berlín.
Les pèrdues d'aquesta gran guerra són immenses, més de 10 milions d'homes han mort, més de 3milions d'hectàrees són destruïdes dintre de les quals es sumen els ponts, edificis i les diferents línies de tren. Després de la guerra, els moviments nacionalistes radicals dels països participants s'eleven per moments.
Es creen diversos tractats: el de Saint-Germain, el de Neuilly, Trianon i Sèvres, però cap d'aquests tracta de la reconstrucció de l'Europa afectada. Fins que apareix el tractat de Versalles, on es tracten (a part dels problemes bèl·lics), tots els problemes causats per la guerra: morts, desapareguts, ferits, nens orfes, edificis destruïts, pèrdues econòmiques, etc.



Aquí s'acaba el principi del desencadenant de la Segona Guerra Mundial.
____________________________________________________________________

Als lectors:
Feia molts dies que no escrivia i ara potser en passaran uns quants abans no puigui tornar a escriure.
Pot ser una lectura una mica avorrida la d'aquest text, però és vital llegir-lo per entendre la història que el seguirà.

Martí

5 de juny 2008

De sobte em vaig despertar.

Vaig tancar el llibre i em vaig adormir. De sobte em vaig despertar en un gran saló decorat a la manera del segle XVIII. Al costat de la finestra hi havia una taula amb un llibre obert al damunt. Com que no entrava massa llum al saló, em vaig aixecar per obrir la finestra. En aquell moment em vaig adonar que el llibre estava obert per la pàgina número 33. "La meva edat, i el dia que som avui" vaig pensar, llavors vaig veure que era impossible, cap mes té 33 dies, però a la tauleta del costat hi havia un calendari obert pel mes de setembre i entre els números 28 i 30 hi havia el dia 33. Vaig llegir el text del llibre:

I si fos veritat, i si existís realment el dia 33 del mes de setembre? I si els dies, les hores, els minuts, els segons, no existissin? Perquè en realitat els dies, les hores, els minuts, els segons, tant sols són un sentiment, una manera de veure el temps. I si el temps no existís? Potser, un cop començada una cosa en realitat no acaba mai, sinó que simplement torna a començar.

Després de llegir això vaig passar pàgina, i a l'altre començava un altre cop el mateix text, i a l'altre també, i a l'altre i l'altre. Vaig tancar el llibre i em vaig adormir. De sobte em vaig despertar en un gran saló decorat a la manera del segle XVIII. Al costat de la finestra hi havia una taula amb un llibre obert al damunt...

8 de maig 2008

I la llum li il·luminà la cara, aquella cara...

I sí, les coses que no ens maten,
ens fan més forts.

En l'escència del temps
corren les hores,
com les gotes de sang
bombejades
per ones d'una llum.
La llum que ens manté vius.