8 de des. 2008

Al Qahirah



Una potent llum blanca il·luminava la ciutat. La gent caminava ràpid, despistada, sense parlar, mirant al terra. Una gran quantitat d'olors i sorolls inundaven la ciutat.
Cotxes i autocars impedien el pas a les persones pel mig del carrer.
Coloms bruts volaven per sobre de les persones. El terra, ple de brutícia diversa, mocadors i restes de menjar, entre altres, empastifaven les estretes voreres.
Gent pobre demanava diners al costat de les portes dels grans mercats, sense que ningú els hi fes el més mínim cas. Excrements de gossos inundaven els carrers creant una pudor nauseabunda.
Una fastigosa pudor de gasoil cremat recorria la ciutat i quedava enganxada com un moc d'incertesa a la camisa.

Res ni ningú podia escollir el seu futur en aquell lloc. Una esgarrifança em tornava a recórrer el cos, aquella sensació inhumana era insuportable. “No puc més” em deia. Vaig entrar al Gran Hotel d’Al Qahirah per occidentals. Duia el cinturó tant cenyit com podia. Un dels guàrdies se’m va apropar. De sobte em va venir al cap la imatge de la meva mare feia dos anys, quan li havia dit que anava a estudiar a Al Qahirah. Mai l’havia vist somriure d’aquella manera, mai...

- Lā 'ilāha 'illā llāhu Muhammadur rasūlu llāhi !!! (No hi ha cap Déu tret de Déu, i Muhàmmad n'és el profeta)!!!

Un fort soroll trencà el silenci produït pel soroll sord de la ciutat. Per uns instants la ciutat restà en un silenci sepulcral.

...I Al·lāh rebé amb els braços oberts a Hagar...

24 de set. 2008

Pensem-hi


I si ens paréssim a reflexionar?

I si penséssim una mica?

Què no representa que som l’espècie més desenvolupada de la Terra?

Com Mafalda va sentir a la ràdio:

- Desde el arco y la flecha a las bombas atómicas, la tecnología ha avanzado mucho.

I ella pensa:

- Y que poco han avanzado las intenciones.

Que no ens n’adonem del mal que ens estem fent, simplement per qüestions polítiques i ambicioses per aconseguir el màxim poder possible?

És que la història no ens ha ensenyat res?

Veient com tots els imperis han caigut, restablint la pau, i al cap de poc temps tornant a intentar crear grans imperis; que es basen en la força i no en la raó, destruint als altres simplement perquè no són iguals?

Què potser així creiem crear un món millor per a tots?

O simplement ho fem pel poder i tot allò que ens aporta?

Els instints humans ens porten a la nostra pròpia destrucció, i al final del camí no trobem res més que misèria.

Com Groucho Marx va dir:

“ Partiendo de la nada alcancé las más altas cimas de la miseria.”

Potser si penséssim una mica les coses millorarien, el món milloraria!






Dibuixos de El Roto




Martí Garcia Asensi

11 de set. 2008

11 de Setembre

El Cant de la Senyera


Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

Text: Joan Maragall
Música: Lluís Millet

31 d’ag. 2008

The fire hits our souls

Like a train,
We wait and wait,
The fire hits our souls
Today and ever,
We wait.
The fundamental things apply
As time goes by.
And then we die,
Like a train.


31 de jul. 2008

Capítol 1. Un dels principals desencadenants



Situem-nos a l'inici d'aquesta història: Europa s.XX.
28 de juny de 1914, l'Arxiduc Francesc Ferran, hereu de l'imperi Austro-Húngar, és assassinat per un jove estudiant Bosnià, a Sarajevo. La tensió que en aquells anys es vivia va portar l'imperi a voler apoderar-se de Sèrbia, però si ho feien es desencadenaria una guerra amb Rússia, necessitaven un aliat fort, es van decantar per l'imperi Alemany. El govern alemany va acceptar el pacte. El 23 de juliol l'Imperi envià un ultimàtum a Sèrbia i al no ser acceptades les exigències imperials, el dia 28 del mateix mes es declarà la guerra. Rússia tres dies abans confirmava que no es mantindria neutral. El dia 29 els austríacs cometen un error gravíssim i bombardegen la ciutat de Belgrad. L'endemà Moscou mobilitza el seu exèrcit, i França i Anglaterra informen a Berlín que no seran neutrals. La jornada del dia 30 és decisiva; a mitja tarda Rússia mobilitza el seu exèrcit contra l'imperi Austro-Húngar i Alemanya. És ja la guerra de blocs. El dia 1 d'agost Guillem II declara la guerra a Rússia i el dia 3 a França, l'endemà l'exèrcit alemany envaeix Bèlgica, i Anglaterra entra en el conflicte. Aquí comença la Primera Guerra Mundial. Després de diversos acords altres països s'afegeixen al conflicte.
Durant els anys 1915-1916 es creen armes innovadores (metralladores, gasos asfixiants, llançaflames i els primers tancs), tot i aquests avenços cap dels dos blocs s'imposa davant de l'altre, i cada cop hi ha més morts.
L'any 1917 tres fets marquen el destí d'aquesta cruenta guerra, els Estats Units entren dins el conflicte al bàndol aliat, Rússia es retira de la guerra després de la caiguda dels Zars i una gran crisi, per culpa del cansament de les tropes, afecta als països que porten més temps combatent. L'any 1918, la desaparició del front de l'Est permet als alemanys iniciar una gran ofensiva que produeix una esquerda de 80Km a les línies francoangleses. Veient la potència alemanya els aliats decideixen crear un comandament únic, que queda en mans del francès Foch. Aquest crea una sèrie d'ofensives a les línies alemanyes i aconsegueix esfondrar el front alemany. Al setembre els alemanys Hindenburg i Ludendorff diuen que és impossible oposar resistència durant més temps, l'11 de novembre es signa el tractat de pau al bosc de Compiegne. Dos dies abans Guillem II fuig d'Alemanya i es proclama la república a Berlín.
Les pèrdues d'aquesta gran guerra són immenses, més de 10 milions d'homes han mort, més de 3milions d'hectàrees són destruïdes dintre de les quals es sumen els ponts, edificis i les diferents línies de tren. Després de la guerra, els moviments nacionalistes radicals dels països participants s'eleven per moments.
Es creen diversos tractats: el de Saint-Germain, el de Neuilly, Trianon i Sèvres, però cap d'aquests tracta de la reconstrucció de l'Europa afectada. Fins que apareix el tractat de Versalles, on es tracten (a part dels problemes bèl·lics), tots els problemes causats per la guerra: morts, desapareguts, ferits, nens orfes, edificis destruïts, pèrdues econòmiques, etc.



Aquí s'acaba el principi del desencadenant de la Segona Guerra Mundial.
____________________________________________________________________

Als lectors:
Feia molts dies que no escrivia i ara potser en passaran uns quants abans no puigui tornar a escriure.
Pot ser una lectura una mica avorrida la d'aquest text, però és vital llegir-lo per entendre la història que el seguirà.

Martí

5 de juny 2008

De sobte em vaig despertar.

Vaig tancar el llibre i em vaig adormir. De sobte em vaig despertar en un gran saló decorat a la manera del segle XVIII. Al costat de la finestra hi havia una taula amb un llibre obert al damunt. Com que no entrava massa llum al saló, em vaig aixecar per obrir la finestra. En aquell moment em vaig adonar que el llibre estava obert per la pàgina número 33. "La meva edat, i el dia que som avui" vaig pensar, llavors vaig veure que era impossible, cap mes té 33 dies, però a la tauleta del costat hi havia un calendari obert pel mes de setembre i entre els números 28 i 30 hi havia el dia 33. Vaig llegir el text del llibre:

I si fos veritat, i si existís realment el dia 33 del mes de setembre? I si els dies, les hores, els minuts, els segons, no existissin? Perquè en realitat els dies, les hores, els minuts, els segons, tant sols són un sentiment, una manera de veure el temps. I si el temps no existís? Potser, un cop començada una cosa en realitat no acaba mai, sinó que simplement torna a començar.

Després de llegir això vaig passar pàgina, i a l'altre començava un altre cop el mateix text, i a l'altre també, i a l'altre i l'altre. Vaig tancar el llibre i em vaig adormir. De sobte em vaig despertar en un gran saló decorat a la manera del segle XVIII. Al costat de la finestra hi havia una taula amb un llibre obert al damunt...

8 de maig 2008

I la llum li il·luminà la cara, aquella cara...

I sí, les coses que no ens maten,
ens fan més forts.

En l'escència del temps
corren les hores,
com les gotes de sang
bombejades
per ones d'una llum.
La llum que ens manté vius.

30 d’abr. 2008

Buit

Vaig triar ser perfecte,

però és un mal camí.

Vaig pensar que seria fàcil,

però prefereixo no creure en somnis.

El món és massa buit,

tothom s’ha tornat boig,

les coses perden el sentit,

la pau és una simple utopia.

Res ja no pot salvar la meva ànima,

vaig creure en ella,

però quan es neix sol,

es mor sol.

Tot té un perquè,

encara que no el vulguem conèixer.

Tot és i serà

un simple somni.

La gent ja no respon,

no es mou,

no es protegeix,

no caça.

Ja no fa falta,

ens hem negat

a nosaltres mateixos,

ocultem les veritats

sota una capa de mentides...

Res a fer...

19 d’abr. 2008

La decadencia de la literatura

No sé si fue el dolor o la tristeza,

pero caí al suelo y empecé a llorar,
mientras veía los versos caer al mar y ahogarse;
yo lloraba por unos versos
que no servían para un poema.

Se ahogaban, caían al agua,
sentía los gritos dentro de mí.
Me lancé al agua,
caí sintiendo unos gritos de horror sin fin...

El árbol de siglos de vida
se ahogó en un mar.
Esta vez murió,
con unos versos que no servían para un poema.

12 d’abr. 2008

Concurs de blogs Vila de Martorell

Aprofitant que aquest any s'ha convocat per primer cop , dins els premis Vila de Martorell, un premi per blogs, m'hi vaig presentar amb La Fosca Mirada. Doncs bé, ahir tot mirant la web de l'Ajuntament de Martorell, vaig tenir la sorpresa de saber que m'han concedit una menció especial del jurat. Des d'aquí també vull felicitar al guanyador d'aquest premi, Jordi Cervera, el blog del qual podeu visitar aquí.

3 d’abr. 2008

La Muerte nos sigue, 1 Los padres de Ferroni

Por fin, habíamos llegado a casa de Massimo y por fin comíamos. Todo empezó en Florencia el año 1859 cuando los florentinos expulsaron al gran Duque Leopoldo II y con él a toda la nobleza, y por tanto a nosotros también. Sitiaron nuestro palacio, con la amenaza de que si no salíamos lo quemarían con nosotros dentro. Salimos a la calle por la puerta trasera que daba a un patio de la casa vecina. Mis padres cogieron el carruaje y marcharon hacia Milán, donde les esperaban mis tíos. En cambio yo decidí ir hacia Venecia, a casa de unos amigos. Me despedí de ellos, cogí un caballo y me fui por el Ponte de la Santissima Trinita. Paré en medio del puente y pude ver como los revolucionarios entraban en nuestro palacio y lo saqueaban. Cuando llegué al otro extremo del puente, vi a una muchedumbre alocada quemando el palacio Ferroni, donde vivía uno de mis amigos. Vi a Francesco Ferroni batirse con la espada para que no le mataran. Desenvainé y me abrí paso con el caballo y la espada hasta él.

- ¡Francesco, sube!

- ¡Marco! ¡Mis padres, rápido, les van a matar!

- Es demasiado tarde, ¡sube!

Ferroni subió al caballo y nos fuimos.

- ¿Estás bien Franccesco?

- Sólo tengo un corte en el brazo izquierdo, pero… Mis padres… Mi hermana…

Empezó a llorar hasta que llegamos a la Piazza del Duomo, donde algunos nobles habían construido barricadas. Nos pararon, nos preguntaron los nombres y nos dejaron pasar.

28 de febr. 2008

Trens...

Trens que paren a l’estació,

trens directes al destí que no paren,

trens de tres en tres,

trens a mitja nit,

trens solitaris de 10 dies,

trens als que puges,

trens dels que baixes,

revisors del quals no te n’oblides,

revisors que no recordes,

trens que no vols agafar,

trens que s’escapen,

trens que no vols perdre mai,

trens als quals puges i baixes constantment,

trens sense destí,

trens amb destí...

No tots els trens segueixen la seva trajectòria...

24 de febr. 2008

Un lloc terrorífic: El Caos

Una potent llum blanca il·luminava la ciutat. La gent caminava ràpid, despistada, sense pensar en el mal que podien causar en les altres persones, sense parlar, mirant al terra. Una gran quantitat d'olors i sorolls inundaven la ciutat.
Cotxes i autocars impedien el pas a les persones pel mig del carrer.
Coloms bruts cagaven a sobre de les persones, des de les finestres dels grans edificis. Les papereres, plenes de gots de plàstic, de mocadors i de restes de menjar, residien al vell mig de les calçades sense que ningú se'n cuidés de buidar-les.
Gent pobre dormia o demanava diners a les cantonades de les grans avingudes, sense que ningú els hi fes el més mínim cas. excrements de gossos eren trepitjats milers de cops per minut, per la gent que caminava i corria pels carrers.
Grans rates sortien de les clavegueres, per ser enverinades, després moren i són menjades per gavines i gossos, que passarien malalties a les persones i a altres animals.
Una fastigosa pudor de gasoil cremat recorria la ciutat i quedava enganxat com un moc d'incertesa a la camisa.
Res ni ningú podia escollir el seu futur en aquell lloc, era la mateixa sensació que tenia una d'aquelles rates quan prenia el seu verí i moria lentament, acompanyat d'espasmes i febres. Aquella sensació era inhumana i despreciable.

14 de febr. 2008

Camins de Glòria. Contactes

Érem dins d'un gran despatx ple de llibres i de mobles de fusta vella.
- Seieu germans.
Vam seure a unes cadires de fusta, que hi havia al voltant d'una taula hexagonal.
- Què necessiten?
- Mi senyor Kun, ens agradaria contactar amb... com li diria, uns amics que vostè coneix.
Va somriure i ens va dir:
- Sí, els meus amics. Doneu-me la informació que els hi volgueu donar i marxeu.
- Ens agradaria contactar-hi personalment, ens podria dir on podem trobar els nostres amics?
Va cambiar la cara i va dir:
- Aneu a la Torre d'Oc, allà hi trobareu un amic meu, que us presentarà els nostres amics.
- Moltíssimes gràcies mi senyor.
Es va aixecar i va cridar a un altre savi, que va entrar i ens va fer sortir. Quan vam sortir al carrer ja era de nit. Vam anar cap a l'hostal, un cop a l'habitació, vaig obrir la finestra i ens vam posar a dormir.

6 de febr. 2008

Camins de Glòria. Portes i portals

Vam arribar a les portes de la ciutat, ja era de nit i hi havia molta boira. Després de registrar-nos els soldats ens van deixar passar. Vam anar a un hostal, que es deia Hostal del Campanar. Era un hostal vell, de fusta que cruixia sota els meus peus.
- Bona nit Lords, què voldran?
- Bona nit, voldríem una habitació per passar dues nits.
- M'hauran de pagar per endavant.
- Quant?
- 10 farhs per nit, per tant 20 farhs.
- Tingui.- Li vaig donar els diners.
- Habitació número 2. Bona nit.
Vam pujar i ens vam posar a dormir. L'endemà havíem d'anar al monestir de Karen.
Ens vam despertar d'hora, encara no havia sortit el Sol. Vam baixar al carrer i vam anar al monestir de Karen.
Quan vam arribar al portal del monestir el Sol ja havia sortit, eren les 12 del matí. Ens van obrir la porta dos savis Karenians. Un d'ells era vell, alt i prim, tenia una barba llarga i espessa, de color blanc com la neu. L'altre era jove baixet i robust.
- Bon dia, que Karen us protegeixi.
- Bon dia grans savis de Karen. Voldríem parlar amb el savi Kun.
- Ara l'avisarem, de part de qui?
- De Lord Kaderth.
Es va girar cap al savi jove i li va dir:
- Porta'ls al claustre.
Vam seguir al savi jove per una infinitat de passadissos estrets i foscos, decorats amb motius vegetals i animals.
A la porta del claustre hi havia un gravat on s'hi llegia:

Venim del no res o anem al no res?

Em va sorprendre bastant, perquè els savis de Karen no eren precisament gaire filòsofs, sinó que més aviat no acceptaven les teories modernes que negaven l'existència de cap mena de déu o de força superior.
Era un claustre molt bonic, d'arcades molt estretes i baixes, els capitells decorats amb escrits i cinc xiprers envoltant una olivera.
Es va obrir la porta del claustre i va entrar el savi Kun.
- Karen vos guard, germà Kaderth, a què devem la vostre noble visita?
- Karen vos guard a vos també, mi senyor. Ens agradaria parlar amb vos en privat, sobre un assumpte de certa importància.
- Acompanyeu-me apreciats senyors.
Va obrir una porta molt ben dissimulada entre l'heura del claustre i ens va fer passar a una sala.

27 de gen. 2008

Podem saber la veritat?

Podem saber la veritat? Segons el professor Arthur Seldom no, la veritat absoluta d'un fet o d'una cosa és impossible de desxifrar. En canvi des del punt de vista d'en Martin, un alumne nord americà, sí. Ell creu que es pot desxifrar la veritat absoluta de les coses basant-se en una sèrie numèrica lògica. Però un assassinat perfecte no és un assassinat que no es resol, sinó un assassinat que es resol amb un fals culpable. Sèries lògiques amb assassinats en sèrie. Un cercle, un peix... i després, quin símbol ve? La solució està dins un tovalló de paper, però no el pots obrir, perquè això et demostraria que ets estúpid. "D'allò que no se'n pot parlar el millor és callar-ho."

El silenci t'afavoreix, no diguis res, centra't en la ment i en pensar perquè pensar és viure.


17 de gen. 2008

Camins de Glòria, Lligams

El captaire es va aixecar per sortir corrents, però el vaig aturar i el vaig fer seure a sobre un pedra, amenaçant-lo amb l'espasa.
- Hola Milord Morgan.
- Hola Lord Kaderth...- Em va dir amb cara de tristesa.
- Què li ha passat? Què ho fa que hagi de fer de captaire? On ha estat durant aquests últims 13 anys?
- No em parli de vostè, ja no em mereixo aquesta distinció. M'han traït, m'han intentat matar.
- Aquest és el preu que ha de pagar per trair a la vostre pròpia Reina.
- Em penedeixo d'haver-ho fet, em pensava que millorarien les coses però tant sols han empitjorat, el Rei Herco ha embogit i els Nobles i Cavallers que l'envolten només volen el poder.
- Per què l'han traït?
- Per dir a les Corts que era una bogeria intentar envair Farheit Nord i tota la resta de territoris. Haig d'entregar informacions als rebels. Si us plau ajudeu-me Lord Kaderth.
- No m'acavo de fiar de vos Milord, però tot i així us ajudaré, necessiteu un metge.
El vaig ajudar a pujar al meu cavall, i vam continuar el camí.
Vam arribar a Orielth de nit. Era una ciutat gegant i totalment fortificada, amb dues muralles d'uns 50 metres d'alçada.

16 de gen. 2008

Camins de Glòria, El primer camí

El captaire em va indicar el camí per arribar a Orielth. Havia d'agafar un camí molt dificultós per culpa dels nombrosos torrents que el creuaven. Anava a una ciutat on les lluites eren molt freqüents i on escassejava l'aigua, però que era molt important gràcies a ser la segona capital més important del regne de Farheit Sud. Quan els Humans del Sud es van revelar i van matar la Reina de Farheit, el regne es va dividir en dos Nord i Sud. Al Nord els Humans del Nord regnaven pacíficament el seu tros, però al Sud i havia una llarga guerra des de feia anys. El nou Rei del Sud Herco s'havia revelat contra el Cap de les tribus de Cileith, que els havia ajudat en la revolució.
Durant el camí vaig trobar un captaire que demanava almoina, quan em va veure va apartar la mirada.De sobte el vaig reconèixer, era l'antic ajudant de la Reina de Farheit.

7 de gen. 2008

The black eyes, 5

Quan vaig entrar a la nostra cabina amb la senyoreta Hummelpluff en braços i la vaig deixar al llit; es va despertar.
-Què m'ha passat?- Va dir.
-No res tranquil·la, s'ha desmaiat i he hagut d'endur-me-la amb mi, estem al tren anant cap a Florida.- Vaig somriure i es va tornar a estirar més relaxada.
Ens vam posar a dormir.
Em vaig despertar a mitja nit, havia sentit un soroll. Vaig mirar cap al llit de la senyoreta Hummelpluff, no hi era. Vaig sortir del llit i vaig anar al passadís del tren, la vaig veure parlant amb algú. No vaig saber veure qui era.
Vaig tornar al llit, però aquest cop vaig posar la pistola sota el coixí.
Em vaig despertar l'endemà al matí, la senyoreta Hummelpluff era al seu llit; no l'havia vist entrar perquè m'havia adormit.
La vaig despertar i vam anar a esmorzar al vagó restaurant. Vam seure a la taula que hi havia a la cantonada del vagó, jo de cara a la gent i ella de cara a la paret.
Vaig veure un home a l'altre banda del vagó, s'assemblava a l'ombra que havia vist aquella nit parlant amb la senyoreta Hummelpluff.