T'ho agraeixo

Ones d'un lila destil·lat,
em recorrien el cos,
quan en aquell somni
em tallaves el cap
amb una espasa
de llum i foscor,
de veritat i mentida...

Quan amb aquestes paraules,
un boig t'implorava pietat,
i tu em vas dir:
A vegades els grans genis no els comprèn ningú i es creuen bojos... Però jo crec que només tenen una altra manera de veure les coses.


Gràcies Mire, ets una gran persona.

Condemnat, 1 La sort d'un soldat al servei d'un Cardenal

Anava caminant cap al lloc on ens havíem de trobar. Eren les cinc quan passava pel costat del cementiri de Saint Denis. Els vaig trobar asseguts al mig del camí esperant-me.

Es van aixecar els tres i van muntar a cavall. Tots érem guàrdies del cardenal. Anàvem en direcció a Bulogne. Vam embarcar en el mateix moment que entràvem al port. La barca es deia Charlotte. Vam anar fins a Porthmouth sense cap problema, tot i que els quatre estàvem bastant intranquils.
A Porthmouth vam agafar cavalls i vam cavalcar fins a Londres sense parar.
Vam abandonar els cavalls abans d'arribar-hi.
Era de nit quan vam entrar a Londres. Ens vam dirigir al Bukinham Palace i hi vam entrar dient que portàvem un missatge del cardenal de França.
A dintre ens van fer esperar a una mena de rebedor ple de seients. Van tancar les portes, a dins la sala hi havien 5 soldats als quals vam matar sense cap problema.
Ens van cridar i ens van fer passar a les estances reials on hi havien 5 soldats més als quals vam matar abans que entrés el rei.
Quan va entrar li vaig tapar la boca i els meus companys el van lligar de mans i peus, després d'emordassar-lo l'havíem de matar.
La porta de darrere nostre es va obrir de cop i van entrar 15 soldats armats i ens van reduir sense cap mena de lluita.
Ara estem a la presó i demà ens penjaran.

La Mort vesteix de blanc

Havia saltat per la finestra del tercer pis. Estava estès al terra mig mort, amb el cap obert. El vaig veure moure’s i vaig córrer cap a ell. Estava escrivint al terra amb la seva sang.
Li vaig preguntar si podia caminar, però va tancar els ulls. Vaig mirar que havia escrit:
CORRE!

De sobte vaig veure a una persona coberta amb una capa blanca venint cap a mi, vaig sortir corrents deixant al mor al terra. Vaig girar la cantonada i vaig travessar el Pont Neuf, em vaig amagar darrere l’estàtua d'Enric IV i em vaig adonar de que el meu perseguidor s’aturava, per l’altre carrer passava una patrulla de Guàrdies del Cardenal.
Quan em vaig girar per veure que feia el meu perseguidor, ja no hi era. Vaig sortir del meu amagatall i vaig marxar cap al Palau del Louvre, algú em seguia, em vaig girar i no hi havia ningú, vaig començar a caminar més ràpid. Ja arribava al Louvre quan, vaig veure la carrossa del Cardenal, encara que em va estranyar no veure ningú al voltant m’hi vaig apropar i vaig obrir la porta.

Estava allà, el Cardenal, assegut al banc, sense cap. Vaig entrar al Louvre corrent, allà hi eren tots morts, decapitats. Vaig veure un gat blanc que es va convertir en el meu perseguidor, abans de que m’agafes em vaig tirar per la finestra.

The black eyes, 4

Era un home bastant alt, de cabells curts i negres, ulls blaus i pell blanca. El vaig registrar de d'alt a baix i vaig trobar el que buscava. La llista de sortida de taxis d'aquella nit. Vaig buscar pel nom de Shylock i vaig trobar dues sortides, una cap al restaurant on havia matat a Helen i una altre cap a l'estació de tren.
Li vaig demanar disculpes per les molèsties, i li vaig dir que me n'anava.
- Jo vinc amb vostè.
Em va dir.
- Però si jo no se ben bé on vaig.
- Si us plau deixim venir amb vostè.
- D'acord.
Va anar a la seva habitació, va agafar quatre coses de valor i roba. Vam sortir, i en menys de mitja hora ens torbàvem davant de l'estació.
- Si us plau em podria informar cap a on va anar aquest client?- Li vaig ensenyar la foto d'en Shylock i em va dir que havia anat a agafar el tren cap a Florida.
Vam anar cap a una cabina de telèfon, i li vaig demanar a la senyoreta Hummelpluff que s'esperés a un banc. Vaig trucar al restaurant d'en Joe per informar-lo de que me n'anava cap a Florida.
Quan vaig sortir de la cabina vaig trobar a la senyoreta Hummelpluff estesa a terra desmaiada. La vaig agafar en braços i la vaig entrar al tren.

Stäel

"Tota la vida he tingut la necessitat de pensar en la pintura, de veure quadres, de pintar per ajudar-me a viure, per alliberar-me de totes les impressions, de totes les sensacions, de totes les inquietuds per a les quals no he trobat mai cap altra sortida que la pintura."

Nicolas de Stäel

The black eyes, 3

Potser era per la cigarreta de mala qualitat que estava fumant, o potser pel fum de sofre que sortia de la xemeneia d’una fàbrica que estava al costat de l’edifici al qual em dirigia; però en tot cas vaig arribar a l’edifici on vivia el recepcionista estossegant.

La porta de l’edifici estava estesa al terra.

Vaig pujar al tercer pis on vivia el recepcionista, vaig trucar a la porta i em va obrir una noia de la meva edat més o menys; tenia els cabells llargs i llisos de color negre, la pell blanca, ulls foscos i bastant grossos, prima, cames llargues i bastant alta.

- Què voldria?

- Bon dia, busco el senyor... – vaig agafar el paperot amb l’adreça per mirar el nom - ...el senyor Hummelpluff, per fer-li una sèrie de preguntes.

- Passi.

Va obrir la porta de bat a bat i em va fer passar, va tancar i em va portar al menjador. Em vaig asseure a una cadira i ella va seure al davant.

- El meu marit és mort, el van matar ahir a la matinada quan venia cap aquí.

- Ho... ho sento molt. – Vaig dir.- Sap qui l’ha mort?

- Sí, un home de negre.

- En Shylock! – Vaig dir fluix però exaltat.

- Em disculpa un moment?

- Sí, i tant.

Es va aixecar de la cadira i se’n va anar passadís enllà.

Era un pis rònec, però estava ben dissimulat, era de parets blanques amb algun quadre i alguna foto. Era bastant petit.

Va tornar al menjador, estava molt pàl·lida, em va mirar amb uns ulls penetrants, i em va dir:

- Vol registrar el cos del meu marit?

Em vaig aixecar a poc a poc, i la vaig seguir.

La manera més salvatge

"La manera més salvatge,
salvàtica i salvadora
de moure el cos, la manera
més subtil i muscular,
més a prop de la Matèria.
Feta Font Perquè Font És,
el moviment del cos més
insultant de tots i, sí,
si vol, el més amorós
és la paraula i parlar."

Enric Casasses

The Black Eyes, 2

Ja feia una hora que havia sortit del restaurant, em vaig dirigir a l'aparcament on hi havia el cotxe de l'enterramorts amb la mercaderia. No hi havia res a fer, la policia tenia la mercaderia: 100 l de Whisky del bo.
Estaven escorcollant el meu pis, per tant, vaig decidir anar al restaurant d'en Joe, el meu cap, per informar-lo del petit incident.
Em va rebre el seu germà, que era el pare de Helen, i em va portar a la cuina on hi havia en Joe.
- Hola fill.- va dir Joe, amb la seva seca veu, provocada pel tabac i per l'edat.
- Hola cap. Hi ha un problema, la policia ha trobat la mercaderia. I el pitjor no és això, la... la Helen és morta.
- Què?!- Van cridar els dos germans.- Qui l'ha matat? Digues, qui ha sigut?
- En Shylock.
- Aquell mal parit de merda!- Va embogir d'ira- No et mato ara, aquí, perquè sempre m'has sigut fidel. Però si d'aquí a un mes no em portes la mercaderia, i en Shylock viu, et faré matar. Ho has entès?
- Sí.
Em vaig acomiadar i vaig sortir del restaurant.
Em vaig dirigir al l'hotel on s'havia allotjat en Shylock la nit abans. Com era obvi havia deixat l'habitació la nit abans després de matar a Helen.
Vaig preguntar al recepcionista si sabia on se n'havia anat:
- No, jo no ho sé.- Va dir- Però potser el recepcionista del torn de nit ho sap.
- Em pot donar la seva adreça, si us plau?
Va agafar un paper esgrogueït, i hi va escriure l'adreça.
- Aquí té.
- Gràcies.
El vaig agafar i me'n vaig anar de l'hotel.
Vaig anar a un cafè a esmorzar.
- Què voldrà el senyor?
- Un cafè amb llet i un croissant.
- Res més?
- No, gràcies.
M'ho van portar tot, em vaig menjar el croissant, em vaig veure el cafè, vaig pagar i vaig marxar.
Al sortir del local em vaig trobar el comissari Spam:
- Bon dia, comissari.
- Hola, com estàs? Ahir a la matinada et vam venir a visitar però no hi eres. On eres?
- A aquella casa de barrets on li agrada anar tant a vostè.
Es va girar i va entrar a la cafeteria.
Em vaig dirigir cap a casa del recepcionista, que casualment estava a l'altra punta de la ciutat.

Llum de Lluna

Llum llum,
llum negra,
llum de nit,
llum de Lluna plena.

The black eyes, 1

Estàvem una mica nerviosos. Vam entrar al restaurant. Helen va seure al meu costat, a la taula del fons, al costat de la cuina.
La sala era plena de fum, amb prou feines es notava la llum de les bombetes.
Va venir el cambrer:
-Què voldran, senyors?
-A mi pòsim una aigua, si us plau.
-I la senyora?
-Un cafè.
-Res més?
- No gràcies
En aquell instant va entrar al restaurant un home vestit amb un esmòquing, corbata, pantalons i barret negres.
-És ell, -vaig dir.
-Segur?
-Sí.
Helen es va aixecar i caminant lentament es va apropar a l'home.
-Hola Shylock.
-Hola.
-On és la mercaderia?
-Dins el cotxe de l'enterramorts, matrícula 5013.
-Molt bé Shylock, ara marxa!
Shylock va agafar el seu barret i va caminar cap a la porta.
Quan Helen tornava, Shylock es va girar bruscament, va disparar tres trets per l'esquena a Helen.
Va caure de genolls a terra, morta.
Vaig entrar corrents a la cuina del restaurant i vaig sortir per la porta del darrera. Mentre jo sortia del restaurant la policia hi entrava.
Aquell dia 9 de desembre de 1929 a les dues de la matinada, a la ciutat de Chicago començava la meva història.
[...]