Records

Com cada dia, després de llevar-te, vas al bany i obres l’aixeta. L’aigua freda et recorre el cos despullat i decrèpit, que després de tants anys continues arrossegant. Tremolant poc a poc surts de la banyera, et poses el barnús i vas a l’habitació. Després de vestir-te surts al carrer en un d’aquells matins freds i clars d’hivern. Davant teu les fàbriques que de petit vas conèixer, continuen expulsant vapor. Te les mires i sospires. Un antic record melancòlic truca a la porta, tornes a ser allà despullat, sol, amb ulls d’Atena. Mires al teu voltant i atent observes el rònec banc de fusta que pacient i buit t’espera. T’hi apropes i comences a retrobar el pols al món, aquell món, el teu món. L’horitzó s’eixampla i veus la vinya, que Ceres generosa aquell any havia fet fructificar, mullada com quan eres petit i corries immers en el teu món. Corres fins que retrobes aquelles velles escales de granit i de passamà verd rovellat. A dalt aquell rellotge de paret que de petit et feia tanta por, resta ara mut. Mut, mut com tu, ara que et descobreixes pensant en tot allò del que havies defugit, te n’adones que realment ho enyores. Ara tu restes mut, buit per dins. Una última llàgrima rellisca dels teus ulls, i tot somrient, mors.